05 Jul ECOLOGIA EN SANTA CLARA: LA REVOLUCIÓ DE LA SOSTENIBILITAT
La crisi mediambiental en els últims decennis s’ha anat agreujant, provocant la inquietud en l’opinió pública i conscienciant molts ciutadans. Cada vegada és més evident que l’acció humana està amenaçant la sostenibilitat de l’ecosistema i posant en perill la nostra mateixa existència. Com diu Josep M. Mallarach: “ens ha tocat viure en una època en la qual la crisi ecològica ha assolit proporcions globals, on l’aniquilació d’innombrables espècies de plantes i animals de tota mena, continua sense aturador, en un holocaust sense precedents. És una època on el sofriment creat per l’avidesa humana s’estén a tots els àmbits de la Terra, s’escampa com un càncer pels continents, els casquets polars i els mars, corrompent l’aire, l’aigua, els sòls, i creant patiments inimaginables a innombrables éssers vivents, desplaçats per conflictes, explotacions, guerres, canvis de clima,…” per això ens cal que canviem el nostre sintema de vida, la nostra manera de pensar i d’actuar per tal d’aturar l’actual crisi ecològica.
Avui l’ecologia es presenta com una ciència transversal que compleix l’objectiu d’interrelacionar la naturalesa des de les expressions més ínfimes fins als organismes més complexes amb tot. És per això que en els darrers anys ha aparegut una varietat d’expressions holístiques de les relacions de l’home amb la natura i amb tot el cosmos.
Amb aquesta visió veritablement holística i globalitzant comprendrem millor el medi ambient i la manera de tractar-lo amb respecte (ecologia ambiental). Entendrem les dimensions de la societat que ha de ser sostenible i ser expressió de convivència entre tots els éssers humans i tots els éssers vius (ecologia social). Superarem el nostre antropocentrisme a favor del cosmocentrisme i cultivarem una intensa vida espiritual en descobrir la força de la naturalesa dins nostre i la presència de les energies espirituals que són en nosaltres i que actuen des del principi en la formació de l’univers (ecologia mental). I, finalment, arribarem a captar la importància d’integrar-ho tot, de construir ponts per totes les parts i d’entendre l’univers, la terra i cadascú de nosaltres com un entrellaçat de relacions orientat a totes les direccions (ecologia integral).
L’encíclica Laudato si, del papa Francesc, és la primera vegada que un papa tracta en profunditat el tema de l’ecologia. Donant-li una dimensió de totalitat que l’ajuda a posar en evidència que l’ecologia no és qüestió de “petits estancs” sinó que únicament la humanitat garantirà la pervivència i la sostenibilitat que assumeix el treball ecològic integralment, o sigui de forma completa.
Santa Clara d’Assís (1193-1253) és una de les figures femenines més grans de la història, fundadora de l’Orde de les Germanes Pobres de Santa Clara (Clarisses) i va ser l’única dóna que va escriure una Regla, una Regla escrita per una dona i per a dones, encara que ha restat oculta a l’ombra de Sant Francesc, durant vuit segles. La pregunta que ens podem fer és: que pot aportar aquesta dona sobre un tema tant actual i tan important como és l’ecologia?
Ella va viure, va ensenyar i va transmetre la seva “Forma de Vida”, que no és res més que una forma de viure la comunió i la fraternitat des d’una ecoprofunditat reflectida en les relacions amb tot allò creat, amb l’obra de Déu. El caràcter decidit i lliure de Clara li permet restar oberta vers la Creació, mirall del seu Creador. Obertura i llibertat que des de la contemplació obren el seu cor a l’admiració i a la lloança de la bellesa de tot allò creat. Obertura, llibertat, admiració, lloança i respecte serà el petit decàleg de santa Clara a l’hora d’establir relacions interpersonals, tant amb les germanes de la fraternitat com amb els germans i amb la Creació.
Clara invita a les germanes a mirar, amb l’atenció de qui sap captar la bellesa, l’harmonia i la vida de les coses creades: «quan enviava fora del monestir les germanes servicials, les exhortava a lloar Déu cada vegada que veiessin arbres bells, florits i frondosos; i volia que fessin el mateix en veure els homes i les altres criatures, a fi que Déu fos lloat en tot i per tot» (ProCl 14,9). Ella sap descobrir-ne la bellesa i la bonesa, abans que la utilitat. Com afirma el papa Francesc: «Prestar atenció a la bellesa i estimar-la ens ajuda a sortir del pragmatisme utilitarista» (LS 215). Aquesta dimensió no utilitarista de la vivència de la creació fa descobrir a santa Clara que els éssers humans són part integrant de l’obra de Déu i que de cap manera són els senyors i dominadors del món. El prec de Clara a les germanes que han fet algun servei fora del convent és un ressò claríssim del Càntic de les Creatures, i expressió de l’ànima franciscana de Clara i de la seva estimació per la natura. El Càntic de les Creatures és una bella i harmoniosa simfonia a tot el creat, és la lletra del somni diví de fraternitat universal, que es viu exemplarment a Sant Damià.
Clara se sent creatura, sentiment que provoca en el seu cor una constant acció de gràcies, «Senyor, sigueu beneït perquè m’heu creat». Al mateix temps que creatura, Clara sent la crida urgent a una missió molt concreta que és la de cooperar en l’obra de Déu. El treball és per a ella una gràcia rebuda del Senyor: «les germanes a qui el Senyor ha donat la gràcia de treballar, que ho facin… amb fidelitat i devoció, en una feina honesta i d’utilitat comuna» (RegCl 7,1). Aquesta concepció del treball contrasta fortament amb la lògica economista d’avui, en la qual el treball s’ha vist reduït a una mera mercaderia, concepció que s’allunya, i molt, de la realització personal. Aquesta dimensió de la vida humana ha quedat sense cap relació directa amb el bé comú. Clara d’Assís afirma que el treball és gràcia alhora que servei per al bé de les germanes i germans i com a resposta generosa al Creador. Treballant amb les pròpies mans i amb treballs humils i senzills, Clara s’identifica com a servidora i es descobreix com a germana universal per aquesta col·laboració amb l’obra creadora de Déu.
En el capítol VIII de la Regla, Clara concreta com ha de ser la relació amb les coses creades: «que les germanes no s’apropiïn res; ni casa, ni lloc, ni cap cosa; i que, com a pelegrines i forasteres en aquest món, serveixin el Senyor en pobresa i humilitat» (RegCl 8,1). El pelegrí, per fer el seu camí, porta l’essencial; no pot de cap manera acumular, ja que el camí seria cada vegada més feixuc, fins arribar a poder assolir la meta. El pelegrí té la capacitat de rebre-ho tot com un regal; per tant, la seva actitud natural és d’agraïment. La persona forastera és un hoste, que està de pas, no pot apropiar-se res, no té drets i no gaudeix de privilegis, sinó que confia en la generositat humana i en la providència de Déu.
Clara pobre «rebia amb gran satisfacció les almoines misèrrimes i els bocins de pa sec que li captaven els germans almoiners i saltava de joia quan era sec i a trossos» (LegCl 14). Clara té una resposta de gratitud i reconeixement per tot el que li és donat, actitud condicionada per la sobrietat de vida que posa de manifest la distància insalvable que hi ha entre la mentalitat consumista i la de «la cultura del rebuig», que tan condiciona la nostra manera de relacionar-nos amb les persones i amb la creació.
Els bocins de pa, menyspreats a la taula dels rics, es converteixen per a ella en motiu d’alegria. Clara sap descobrir el do del bocí de pa donat per amor com almoina; darrere aquest bocí de pa es fa palesa la bondat del Donador. No demana més i no ambiciona allò superflu: en té prou amb allò necessari, s’acontenta amb allò suficient, conscient que «l’aliment que es malbarata és com si es robés de la taula del pobre».
Clara mai no fa servir els béns de la creació en funció del seu caprici, sinó que els acull com un do, rebent-los en funció de la vida i de les seves necessitats, però sense apropiar-se’ls. La renúncia a tota propietat (amb l’excepció del convent), és una forma de proclamar el destí universal dels béns i de denunciar l’acumulació i la possessió egoista que impedeix la fraternitat en establir diferències i jerarquies que privilegien unes persones i marginen, o fins i tot exclouen, a moltes d’altres.
Santa Clara considerava allò superflu com un robatori als pobres; per això, en els seus escrits, hi ha una constant crida a l’observança de la pobresa, a tenir només allò necessari i a compartir amb tothom. Recordant un dels testimonis que parla en el Procés de Canonització, referint-se a la venda dels seus béns, afirma que els parents de santa Clara volien donar més diners que ningú per garantir així la integritat del patrimoni familiar, però que ella no volgué vendre res a la seva família, sinó a d’altres i d’aquesta manera donar oportunitat a altres persones per sortir endavant i també «perquè no es quedessin defraudats els pobres», és diu literalment en el text. El que va rebre de la venda ho distribuí als pobres.
No es troba en els escrits de Clara cap referència explícita de la seva estimació vers els animals. Però no és possible imaginar que la deixebla fidel de Francesc i inseparable companya en el projecte de vida comú, no hagués compartit aquesta dimensió espiritual de la identitat franciscana. És difícil d’entendre perquè no ha revelat tal sensibilitat en els seus escrits, privant-nos així d’un testimoni que, en la actualitat, seria molt important per a nosaltres. En les hagiografies de Clara només hi trobem una breu referència, en el Procés de Canonització, d’un testimoni que fa referència al respecte i valoració de les creatures com signe visible del seu Creador. És el relat de Clara i la gata de Sant Damià: «declarà també la testimoni que una vegada madona Clara no podia llevar-se del llit per la seva malaltia i volia que li portessin un mantell i en aquell moment allí no hi havia ningú que li pogués portar. Heus ací que una gateta que tenien al monestir començà a estirar el mantell i l’arrossegava, esforçant-se tant com podia. I aleshores madona Clara renyà la gateta dient-li: “Dolenta, tu no el pots portar. Per què l’arrossegues per terra?” I la gata, com si ho hagués comprés, començà a enrotllar el mantell perquè no fregués per terra» (ProCl 9,8).
A nosaltres, que llegim aquest episodi desprès de tants anys, ens queda clar que Clara mostra tenir amb la gateta una gentil familiaritat i, com diu la testimoni, «la gata que hi havia al monestir», vol dir que circulava de manera habitual pel claustre de Sant Damià i per les diverses estances del convent.
L’ecoespiritualitat no és una nova ciència teològico-espiritual que es limita a parlar sobre Déu i la seva acció o presència en la creació. Amb la noció ecoespiritualitat volem expressar una forma nova, que no original, de la relació de la persona amb la natura-creació per ser lloc privilegiat de la revelació de Déu. Quan vivim l’espiritualitat obrint cor i ment a la dimensió ecològica, descobrim les necessitats de la Mare Terra, necessitats del planeta, i som capaços d’establir una profunda comunió amb el cosmos. Comunió i fraternitat indispensable perquè terra i cosmos són habitats per Déu. Terra i Cosmos són reflex de l’amor de Déu, Pare Creador, per la seva creatura: l’home i la dona.
L’originalitat de la proposta de Clara es manifesta, de manera especial, en la síntesi personal que fa entre el seguiment i la contemplació. Sobretot la seva creativitat femenina es desenvolupa extraordinàriament quan, en parlar de la contemplació a Agnès de Bohèmia, la inscriu dins de la dinàmica del seguiment. La santa d’Assís empra la imatge del mirall, aplicada a la contemplació de Crist Pobre i Crucificat —imatge i experiència espiritual pròpies de l’espiritualitat franciscana/clariana— i que li serveix per explicar i fer viure plenament la contemplació com a experiència espiritual que ha de guiar totes la resta d’opcions en la vida i en la relació.
Clara ens ensenya un mètode o un itinerari contemplatiu molt senzill; es resumeix en quatre paraules: mirar, considerar, contemplar i transformar.
MIRAR – El mirar contemplatiu al qual invita Clara implícitament exigeix una opció per dama pobresa. Mirar la pobresa de fit a fit en aquest mirall de Crist desvetlla en l’ànima que contempla la solidaritat. Quan Clara ens invita a mirar fa un toc d’alerta per compartir la mateixa experiència de vida amb tot ésser que conviu amb nosaltres. Des de la perspectiva ecològica, compartir la mateixa experiència equival a compartir el mateix medi i marc ambiental amb Aquell que l’ha creada.
CONSIDERAR – Clara invita a Agnès a considerar la humilitat de Crist. La humilitat viscuda des d’aquesta dimensió evangèlica porta a compartir la vida establint el necessari i perfecte equilibri amb tota la creació. Si assolim l’experiència personal de sentir-nos criatures humils i pobres serà molt més fàcil entendre’ns com a germanes i germans de tot el que ha estat creat per Déu per a gaudir de l’ànima humana.
CONTEMPLAR – és veure amb altres ulls, sentir d’una altra manera, percebre el que la simple anàlisi no és capaç de dir. Contemplar és veure amb els ulls del cor, però del cor de Déu, que és compassiu i misericordiós. És estimar Déu en totes les coses i totes les coses en Ell. Invita a mirar la Creació, a contemplar-la amb els ulls del propi Creador.
TRANSFORMAR – Clara fa un pas qualitatiu fusionant vida i contemplació. No n’hi ha prou amb la capacitat sensorial de mirar o l’activitat intel·lectual de considerar ni tan sols amb la contemplació profunda del cor, és necessari concretar l’espiritualitat en la vida. La transformació ha de ser radical; comença en nosaltres i es fa extensiva a tota la realitat, sociològica, humana, ecològica…
La contemplació segons santa Clara abraça tota la persona: sentits, desitjos, ment i cor formant un tot únic que desencadena i porta a terme el procés contemplatiu. Sense la participació del cos, sense la mirada sobre la realitat, sense la relació sensible amb la resta de persones i creatures de l’univers, la contemplació seria una experiència alienant o es convertiria en angèlica, impossible per als éssers humans. Sense la participació de la ment, la visió de la realitat és ingènua i superficial. Però la contemplació va més enllà dels sentits i de la ment. Fa veure amb altres ulls, sentir d’una forma diferent, percebre el que les fredes anàlisis no aconsegueixen expressar.
Clara d’Assís va viure amb simplicitat una vida senzilla, simplement amb allò necessari. La simplicitat és garant de la sostenibilitat del nostre planeta, ric en energies i recursos, però a l’hora limitat. La simplicitat ens desperta a un viure d’acord amb les nostres necessitats bàsiques. Si totes i tots seguíssim aquest exemple, la terra seria suficientment rica i generosa per a tots i fins i tot gaudiríem d’una discreta abundància.
Clara ens invita a fer la revolució de la sostenibilitat, a viure un estil de vida ecològicament sostenible fonamentada en les relacions de cooperació en totes les activitats, en tots els moments i amb tots els éssers creats per Déu, Pare de les Misericòrdies. A simplificar el nostre estil de vida, que suposa l’ús respectuós de tot el que necessitem i la disposició a reciclar-ho quan hagi complert la seva funció.
Amb esperit d’obertura, de llibertat, d’admiració, de lloança, el creat es transforma en manifestació del Creador i tot pot transformar-se en oració davant del Creador, com ens exhorta santa Clara: «a lloar Déu cada vegada que veiessin arbres bells, florits i frondosos; i volia que fessin el mateix en veure els homes i les altres creatures, a fi que Déu fos lloat en tot i per tot» (ProCl 14,9).
Gna Rita, osc
Fraternitat Santa Clara
Publicada en la Web de l’Arxidiòcesi de Barcelona